ART
L'APARICIÓ DE LA VERGE MARIA DESPRÉS DE CRIST
A diferència de Jesucrist, que ha estat representat per molts artistes des dels inicis del cristianisme, cal viatjar fins a finals de l’Edat Medieval per veure les primeres representacions de la Verge Maria. Veurem que no és cap casualitat que durant aquestes mateixes dates es produís un refinament de la figura de la dona que li va permetre a aquesta sobresortir del bast món de la cavalleria medieval. Amb aquesta elevació, hi trobem la poesia trobadoresca com a exemple, la dona agafa poder en un món controlat per homes. D’ara en endavant, el sexe femení tindrà un paper molt important al llarg de la història de l’art i la cultura. Aprofundirem en aquestes dates tant importants i repassarem què ens arriba d’aquest moment avui. Caldrà preguntar-nos, a més a més, si el món de la publicitat del present ens porta a l’últim esglaó dels refinament femení i si així aconsegueix donar-li importància.
HUMANITAT I ART I: PRESENTACIÓ
Quan observem un quadre per dir si ens agrada o no, és habitual que ens guiem pels sentiments que aquest ens desperta, per si les nostres vivències coincideixen amb el què veiem allà o per si ens identifiquem amb els personatges que s'hi retraten. Som humans i els sentiments i emocions són la matèria prima de la vida humana. Potser és per això que ens sol agradar més veure-hi paisatges i persones representats tal com nosaltres els coneixem i veiem en el nostre dia a dia. Però què passa quan l’art comença a deformar aquestes figures humanes? I quan es torna tant abstracte que no hi tenim altra cosa que una viva explosió de colors desordenada? L’artista ho fa perquè sí o bé vol dir alguna cosa? Té algún significat malgrat no representi res? L’art pertany al món humà o és un món apart, que, per tant, ha de ser observat i jutjat amb alguna cosa diferent als sentiments humans?
HUMANITAT I ART II: RETRATS A MIDA PER A L'HOME MODERN
A part dels artistes dels que vam parlar l'últim dia, aquí parlarem del cas singular d’un parell d’amics: el poeta Paul Éluard i el pintor Max Ernst. Com la majoria d’artistes d’avantguarda, fan servir un llenguatge que trenca amb tots els motlles tradicionals. Per això, al seu moment, van ser força criticats. Poca gent creia que mereixessin l’etiqueta “d’artistes”. Ara que ha passat un segle podem repensar-los: què volien expressar amb aquest estil tant agosarat i fins i tot violent? Per què quan apareix algún rastre d’humanitat en les seves obres són representats de manera deformada i fragmentada, enlloc de copiar la realitat a què estem acostumats? Darrere això, el que van fer no va ser pas perquè sí, sinó fruit de la voluntat de dir-nos alguna cosa.
EL MARC
T’has preguntat mai perquè s’emmarquen els quadres i les fotografies? A simple vista, és una cosa funcional, o a tot estirar decorativa. Però un marc és més que un embolcall. Gràcies al marc sabem que allò que veiem és una obra d’art i que s’ha de mirar amb uns ulls diferents al món normal. A part de ser la porta d’accés a un món nou, l’observador ha de saber identificar-lo, perquè és precisament el marc el que ens explica com hem de mirar el que a dins se’ns presenta. Vist així, qualsevol forma d’art (fins i tot la poesia) té el seu marc, encara que sigui invisible.
PICASSO: L'ARTISTA QUE VA POSAR EN DUBTE LA MANERA DE VEURE DELS NOSTRES ULLS
Estem acostumats que amb la fotografia podem conèixer altres espais i realitats molt fàcilment: només amb un clic la càmera captura el lloc i el podem veure en forma de fotografia. Mentre no van existir les càmeres de fotografiar, els pintors van dedicar molts esforços a representar la realitat en les seves obres d’art. Ser un bon pintor volia dir saber dibuixar amb molta precisió, conèixer les proporcions i les lleis de la perspectiva per representar la realitat correctament. Qui ha dit, però, que aquestes lleis per representar s’hagin d’acceptar com la veritat?
Picasso no sembla pas que vulgui copiar la realitat en els seus quadres i menys fent servir les lleis del “bon pintor”. Més aviat juga a exagerar proporcions i trencar la perspectiva de tal manera que la realitat ens apareix geometritzada (qui ha dit que l’ull humà veu les coses amb la perspectiva que utilitzàven els renaixentistes?). Encara que va suposar un bon xoc, ara, ningú dubta que era un pintor genial. Val la pena saber-ne el perquè.
LA RETÍCULA: REPRESENTACIÓ DE L'INFINIT
Sense adonar-nos-en sovint convivim amb una de les paradoxes més complexes creades per la història de l’art: la retícula. La trobem a les llibretes escolars, a les rajoles del terra i a tot allò que dibuixi un seguit de línies horitzontals i verticals que s’entrecreuin. La seva aparent senzillesa i monotonia convida a no valorar-la, a menystenir aquest tipus d’art, però quin contingut ens amaga? Veurem com les retícules de Mondrian, entre d’altres, contenen un significat i filosofia d’allò més interessant.
SURREALISME
L’ésser humà, adormit, ha somiat des dels seus orígens, però va trigar molt a considerar importants aquests somnis. Els somnis sorgeixen del terreny del subconscient, i aquest, és incontrolable: potser per això ha estat força temut a l’hora d’utilitzar-lo per crear obres d’art. Qui es voldria refiar d’uns mecanismes tant sorprenents i variables? Una colla d’artistes ho van fer, cansats d’haver de pintar, escriure o dibuixar havent de fer passar sempre el seu talent pel filtre de la raó i els principis de la lògica universal. Quan van deixar pas a la imaginació i a l’inconscient reprimits, el resultat va ser sorprenent. Dalí va pintar elefants amb unes potes llargues i primes, Magritte una pluja d’homes amb bombí i bastó, i a la famosa pel·lícula de Buñuel, Un perro andaluz, aquest animal no apareix enlloc més que al títol. Nosaltres ens deixarem fascinar per alguns d’aquests artistes i les seves pel·lícules, pintures i textos inexplicables.