LITERATURA
UN BARÒMETRE PER MESURAR LA REALITAT
Un estudiós que investigava a Flaubert, un dels màxims exponents del realisme literari, es va encallar un dia que buscava el significat ocult d’un dels objectes que descrivia en dels contes de l’autor: un baròmetre. A diferència d’altres objectes, aquest no tenia cap tipus d’explicació. Era impossible relacionar-lo ni amb cap dels personatges ni amb l’ambient on es trobava ni amb la història que tenia lloc. Aquest estudiós va descobrir que allò no era un carreró sense sortida, sinó que era l’efecte de realitat. Gràcies a ell, ara sabem que consisteix en la base del realisme. Veurem de què es tracta i com infinitat d’altres artistes (pintors, escultors, cineastes, etc.) n’han tret benefici.
DANTE ALIGHIERI: VOLAR SENSE AIXECAR ELS PEUS DEL TERRA
No hi ha italià que no conegui el primer cant de la Divina Comèdia de Dante. I és que no hi ha cap país que estimi tant un poeta nacional. Les parets de Florència estan plenes de cites del poeta i els recitals de la seva obra són d’allò més abundants. Davant d’això ens hem de preguntar com és possible que un escriptor de finals de l’època medieval sigui present d’una manera tan intensa a la vida dels italians. Què té Dante que el faci perdurar fins avui en dia com un dels grans poetes de la cultura occidental? Veurem com per un seguit d’operacions Dante aconsegueix sobresortir respecte els seus contemporanis i evitar l’escriptura medieval encarcarada i artificial que ara ens costa tan de llegir.
EPIFANIA I HAIKÚ
La poesia és l’art de col·leccionar epifanies en forma de paraules. Què és una epifania? Un instant fugaç que el poeta viu i que, per la seva intensitat i bellesa, li resulta màgic. Un gest que per més vulgar que sigui, a l’observador li sembla una manifestació d’alguna cosa molt més gran. Tampoc cal ser poeta per viure epifanies: un bon ull observador segurament s’haurà fixat en la màgia de les coses petites: l’aigua d’un estany remoguda pel salt d’una granota, una flor que perd l’últim pètal, o el gest delicat d’una mà desconeguda en un lloc qualsevol. Què millor que guardar-los en forma de versos? Així, aquests instants es tornen eterns. Els poetes japonesos i xinesos coneixen molt bé aquest art de col·leccionar moments màgics, i per això han dissenyat un embolcall delicat per guardar-los: el haikú. Tot i així, a Occident també en trobem exemples ben bonics. Veniu a conèixer-los! No cal ser poeta per col·leccionar epifanies i aprendre l’art de fer poesia.
ERASME DE ROTTERDAM: SIMULAR LA BOGERIA PER PODER DIR VERITATS
No és perquè sí que les estades que ofereixen totes les universitats europees a altres països estrangers rebin el nom d’erasmus. Erasme va ser un pensador, escriptor i traductor holandès considerat un dels primers grans humanistes. És especialment conegut per L’elogi a la Bogeria, un assaig filosòfic que té com a personatge principal la divertida Bogeria. L’autor troba en aquesta un petit espai on poder criticar totes les qüestions que trobava absurdes de la seva època. I és que un boig només diu tonteries, per tant, qui se’l creu? Veurem com la bogeria és una eina perfecta per evitar la censura o, en el cas d’aquella època, la mort.
NACIONALISME LITERARI
Llegir obres o mirar pel·lícules d’autors estrangers forma part de la nostra vida gràcies a les traduccions. Arribar fins aquest punt, però, ha estat una lluita de prejudicis i estereotips molt complicada. Abans la gent només llegia obres del seus compatriotes. És més, menystenia els que no ho eren! Gràcies a alguns grans pensadors i molt d’esforç aquestes tensions nacionals es van anar fent cada vegada més febles fins arribar a la cultura sense fronteres que avui tenim la sort de gaudir. Farem un seguiment d’aquest procés històric per agafar consciència dels avantatges i les limitacions que l’idea abstracta de nacionalisme comporta.
NEGOCI ÉS LA NEGACIÓ D'OCI
La història de les paraules ens serveix per conèixer el seu significat amagat i oblidat pel pas del temps. És el cas de la paraula negoci, que ve del llatí negōtium, cosa que pels romans significava el contrari d'oci, és a dir, el fet d'estar ocupat treballant i no poder fer el que els venia de gust. Per ells la paraula tenia connotacions negatives clares. I per nosaltres, què vol dir la paraula negoci? Encara és tant negatiu com abans o es veu com una cosa bona que ens porta al progrés i la llibertat? En parlarem amb l'ajuda de la Metamorfosi de Franz Kafka.
MONTAIGNE: UN REMEI CONTRA EL MAREIG
Als seus trenta-vuit anys, Montaigne, un home de salut delicada cansat de viure les guerres de religió del seu temps, va decidir tancar-se al seu castell i no sortir-ne mai més. Què hi va fer allà dintre? Va estar escrivint. En aquell context, escriure no era pas res nou, però a ningú li passava pel cap fer-ho: era més important anar a la guerra i lluitar i si s’havia d’escriure, era per fer memòria d’aquells fets històrics. Però no és pas per això que el recordem: Montaigne va anar molt més enllà: va voler deixar escrit tot el que li passava pel cap, com es sentia i què opinava del món que l’envoltava i ho va fer de manera desordenada i planera, tal com funciona el pensament humà. D’aquesta manera, creia ell, el personatge Montaigne, quedaria guardat en un llibre per sempre més, igual com quan un pintor decideix fer-se un retrat i aquest queda fixat sobre la tela. I així va defensar-se davant d’aquella època incerta i marejadora. Avui en dia, Els assajos de Montaigne es consideren una obra fundacional del cànon occidental: sense ella, probablement no escriuríem dietaris, ni publicaríem a les xarxes socials el que pensem o com ens sentim.
EL SILENCI DE RIMBAUD
Un pensador francès va dir que temps endarrere el llenguatge servia per descriure les coses de la realitat. Els escriptors el podien utilitzar per parlar de tot allò que els envoltava. Però el que realment celebra aquest pensador és l’arribada d’un nou tipus de llenguatge: el llenguatge poètic. Ara, a la poesia, les paraules deixen de ser un mitjà per conèixer l’exterior del poeta; ara les paraules no parlen del que els envolta. El llenguatge poètic està format per paraules que parlen d’elles mateixes. A quina realitat es refereixen, doncs? Veurem com la realitat de la que parlen és la pròpia poesia. És així com comença una nova era per la poesia. Apareix ara allò que tants artistes posen en dubte i que tants altres defensen: el vers lliure. El detonant de tot això és Arthur Rimbaud.