GRUP UBÚ

 

CÀNON I TRADICIÓ

 

T’has preguntat mai quin tipus d’artistes abunden a les parets dels museus, als prestatges de les biblioteques o a dalt dels escenaris? El cànon artístic és aquell llistat d’artistes que compleixen unes condicions marcades per la seva època. Així, com podem saber que no hi va haver un pintor de l’altura de Picasso durant al s. XVI però que va haver de viure a l’ombra de Miquel Àngel, el model a seguir d’aquell moment? De la mateixa manera, potser Picasso ja no seria important si s’hagués conegut aquest suposat artista. El nostre cànon artístic és una selecció influenciada per  moltes circumstàncies: des del cristianisme a la política, passant pels prejudicis socials i les oportunitats geogràfiques de cadascú. Veurem les limitacions que això representa i perquè entre tots fem callar grans artistes que només tenen la mala sort de ser dones, negres, obeses i/o homosexuals.

 

EL MÓN PENSAT AL LLARG DEL TEMPS

 

Ningú posa en dubte que el lloc on vivim és un planeta esfèric situat enmig d’una galàxia enorme, que volta al voltant d’una estrella que es diu Sol. Cada cop coneixem una mica més el nostre univers més pròxim, i per tant aquest cada vegada és una mica menys inabastable. La majoria de la gent dubta de l’existència física del cel, l’infern, o fins i tot d’un Déu que ha creat els homes i té el poder de fer amb les seves vides el que els hi plagui. Aparcant, però, les creences individuals de cadascú, la ciència actual cada cop posa més en dubte aquestes realitats i extén un pensament més estàndard sobre com és el món que ens envolta. Arribar fins a on ha arribat la ciència té el seu mèrit, però això no vol dir que haguem de deixar d’escoltar al pensament dels homes del passat. Des d’Epicur, que creia que més enllà del nostre món no hi havia res, i tot era finit, passant per Pascal, un científic aterrat per la petitesa de l’home davant la infinitud de l’univers, fins a Leibinitz, que va arribar a calcular l’existència d’altres móns. I és que si ens imaginem la grandària de l’univers, encara queda en nosaltres una mica de por i fascinació per un lloc que encara és misteriós. L’únic que ha canviat respecte els antics és que ara tenim més invents científics per defensar-nos d’aquesta incertesa.

 

EL NAIXEMENT DE LA BELLESA

 

Abans del segle XIII, qui vivia al camp, envoltat de naturalesa salvatge, no es mirava pas els paisatges que l’envoltaven com una cosa que podia ser bonica. És més, la gent temia les condicions climàtiques de les muntanyes, la neu i les pluges, perquè sovint eren un obstacle per un pagès que hagués de treure el seu ramat a pasturar o hagués de cultivar les seves terres. Ara, en canvi, ens considerem uns afortunats de tenir unes muntanyes escarpades com Montserrat i s’ha muntat tota una indústria al voltant per poder-les visitar i gaudir de les vistes. Si això passa és gràcies a Kant, i a altres pensadors que durant el Romanticisme van començar a despertar la consciència de la bellesa, un invent que al llarg del temps hem acceptat com si fós una cosa natural. Seria impossible relacionar-nos amb el món de la manera que ho fem sense tal cosa.